L’hipertiroïdisme suposa un excés de producció d’hormona tiroidea per part de la glàndula de la tiroide. Aquesta glàndula produeix les hormones que controlen el metabolisme, el ritme dels processos del cos que inclou factors com la freqüència cardíaca i la rapidesa amb la qual es cremen calories. A més d’afectar el metabolisme, l’hipertiroïdisme, pot provocar nerviosisme, augment de la sudoració, increment del batec cardíac, tremolor de les mans, dificultat per dormir i pèrdua de pes.

L’hipertiroïdisme de la Irati es desperta després d’una trucada de telèfon. Es tracta d’un germà que en l’actualitat té una vida precària i de risc. Si agafem la descripció del símptoma de l’hipertiroïdisme serà fàcil veure la correlació emocional: davant d’una situació d’emergència el cor s’accelera i el cos es prepara per actuar ràpidament. Ella, la Irati, sent una responsabilitat enorme cap a un germà que va sacrificar-se per la família; ell ho reivindica i ella ho rep.
Fixa’t la intel·ligència que tenim les persones ( sobretot les que pateixen i el dolor els obliga a posar l’orella als sentiments) que la Irati parla de situacions ressort en les que ella torna a sentir la vivència de perill de descontrol: la falta de respecte i l’abandonament. També diu que els símptomes eren vells coneguts però que estaven continguts fins aleshores.

I ara podem començar a entendre la història familiar d’aquesta dona sàvia… La Irati és la gran de quatre germans i parla dels grans i els petits. Ella complia amb la funció d’escolta del patiment de la mare i l’altre germà gran recollia aquest malestar i l’actuava confrontant al pare fins a aconseguir la separació. La Irati marxa de casa jove, a 18 anys, amb l’excusa dels estudis i la necessitat d’allunyar-se dels conflictes però aquesta separació provoca en ella una sensació de desarrelament que l’acompanyarà allà a on vagi i segueix pendent dels conflictes familiars malgrat la distància física. El germà es queda amb la mare pensant que pot instal·lar-se en el lloc del pare i confonent els límits de la relació fins a ser primer agressiu per defensar el seu lloc i després expulsat per no saber-se comportar; aleshores ja no se’l necessitava com abans.

Curiosament la Irati sublima la seva necessitat de reparació a través de la feina en un àmbit de protecció a l’infant però la seva vida no comença a reparar-se fins que no troba la persona que l’acceptarà, la cuidarà i li donarà tot el que té ensenyant-li la generositat que també pot oferir la vida.
En el transcurs de la teràpia ha pogut recuperar la seva vida posant límits a la relació amb la mare, practicar la solidaritat apresa amb la parella en la relació entre els germans petits i construint un relat familiar en què al germà sacrificat se li retorna el reconeixement. Potser és tard però també és de justícia.
L’alarma ha minvat perquè ara no és la seva urgència, ara ha recuperat el seu lloc entre els germans i se sent més acompanyada i més arrelada; té un lloc dins de la família, no està sola.