Fa poc veia un vídeo a la xarxa, en la qual un pare pregunta a la seva filla com ha anat la visita a la catedral, al què la nena respon, “horrorós, de debò!, el nen Jesús lligat a un pal, una verge que tenia clavada una espasa, un noi mort amb sang, les verges tancades en presons, (…) més que un lloc de noces, sembla una casa de bruixes!“. Crec que es requerirà molta pedagogia, moixaines i temps perquè aquesta nena entengui realment la simbologia i ritualitat d’aquest lloc.
Fa uns mesos va néixer la nostra filla i vam ser al CAP a conèixer el servei de pediatria, i els seus i seves professionals. El centre és recent, és ampli i modern. Les vegades que hem anat, amb la meva parella fem apostes de quants usuaris i usuàries ens trobarem, diria que la mitjana està en quatre o sis persones, en tot el centre!. El poble té uns 20.000 habitants, i disposa d’un altre CAP, no vivim a la península buidada! Vam haver de modificar una visita de seguiment de salut, així que la revisió del mes la fèiem als dos mesos. Ens va passar una cosa similar amb la llevadora. La nostra impressió de quan truques al CAP o t’aproximes al taulell administració és de col·lapse, la qual cosa no correspon al que trobes en les sales desengelades del centre.
Esperant en el no-res vèiem a una pediatra enfeinada amb l’ordinador i el telèfon, i vam entendre que, o bé hi havia una *sobreinfecció burocràtica, o s’estava canviat la manera assistencial, eludint la presencialitat, ambdues no em van transmetre confiança i salubritat.
M’animaria a afirmar que molts dels centres sanitaris, públics o privats, operen amb una lògica excessivament burocràtica. Sol existir una gran diferenciació del treball i una àmplia jerarquització corporativa. La meva cunyada que és infermera, esperpèntica va presenciar com un jove estudiant de medicina demanava a una infermera auxiliar que li netegés el seu fonendoscopi. Tenim una alta especialització lligada al càrrec i la jerarquia, i és més substituïble una persona de la neteja, que un reconegut cirurgià, encara que aquest sigui un dèspota.
En aquesta mena d’organitzacions, la mateixa dinàmica diferenciadora i vertical, augmenta la bretxa en les oportunitats, i molt probablement genera desigualtats. S’incentiva al professional per l’assoliment d’objectius, així com també se l’estreny o se’l sanciona. A la nostra llevadora li demanem si ens podria sol·licitar la vitamina D en l’analítica, entenia i estava d’acord amb el per què, però al no constar en el protocol es va resistir per por de ser penalitzada.
La lògica burocràtica s’estableix per la política del comandament, i en certs centres sanitaris l’autoritat és exercida subtilment a través de la rigidesa protocol·lària, on algorismes forts dirigeixen les accions i asseguren el pragmatisme organitzacional. Això ens porta a una medicina altament defensiva, que protegeix el mateix paradigma i a l’organització, i al meu parer, desempara a l’usuari/a.Juan Gérvas es refereix a una medicina ofensiva. Des d’aquesta perspectiva un professional sanitari pot estigmatitzar, i mirar de corregir a un usuari per l’incompliment de la norma. Ho hem vist en moltes famílies, en com els fan sentir els professionals perquè infringeixen la sistematització del calendari de vacunació, però també per donar o no el pit, o per decantar-se pel co-llit familiar o no.
Des del meu punt de vista, els centres sanitaris i en general l’assistència mèdica hauria de transcendir i reformular el seu paradigma, les estructures i la lògica organitzativa. Es requereixen canvis per a afrontar uns certs reptes del futur, un és la diversitat, Clifford Geertz utilitza la metàfora del ‘basar kuwaitià’, per a explicar la multiplicació dels contactes culturals i la pluralitat. Un altre repte és la flexibilitat i adaptabilitat de les organitzacions per a reaccionar als possibles escenaris canviants, propis al daltabaix energètic i el canvi climàtic. Els organigrames no visualitzen la realitat i la desigualtat de gènere, tenim el repte de visualitzar-lo i establir una lògica de cures, més pròpia dels feminismes. Un altre desafiament és la responsabilitat ètica i social de les organitzacions, la lògica neoliberal ja s’ha esgotat suficient, i es requereix un escenari on predomini l’acció social i l’economia del bé comú, ‘de la malaltia no es fa un negoci’.
En el pròxim post us parlarem d’altres tipus d’organització, que asseguren altres models de salut més inclusius i respectuosos. Es requereixen altres organitzacions amb una lògica postburocràtica que ofereixi un major protagonisme a la responsabilitat de l’usuari i usuària, per a guanyar en resiliència i agència per a la seva salut.