Des de l’enfocament sistèmic el símptoma o malestar físic o emocional, té cabuda dins d’un sistema per tal de recuperar l’equilibri de l’entorn i d’un mateix. Sovint el símptoma es desenvolupa en un moment vital i queda après com un automatisme davant d’escenes ressonants, s’activa davant de situacions que recorden aquell moment d’experimentar la impressió. La persona que ha vist un lleó, fuig corrent davant el pèl d’un gat.

El Dan descriu el símptoma d’aquesta manera, diu que sent una contracció al pit i se senyala el diafragma fent un moviment amb la mà estesa fins convertint-la en un puny. És asma.

Entén que als ulls d’un psicoterapeuta la mort de la seva mare als dos anys i mig per suïcidi pugui ser una dada rellevant a l’hora de fer una hipòtesi al voltant de la funció del símptoma, aleshores dues germanes grans i el pare són les que tenen cura d’ell; això ja ho té elaborat i el que sent és que ha hagut de carregar amb el patiment de la família però que ell va estar protegit per diferents adults davant l’irascibilitat d’una mare amb la qual no es va poder arribar a vincular.

Des de la psiconeuroimmunologia, així com des de la medicina tradicional xinesa, l’asma sol asseure’s sobre un sentiment de “por vital”. Aquesta por vital s’ha configurat a través de l’espai que ocupes en el sistema, per tant, és una por que té a veure amb un conflicte amb una altra persona molt vinculada; en el cas que ens ocupa podria tractar-se del malestar i la preocupació de les germanes que agafen el relleu de la mare després de la seva mort. Aquest tipus de relacions són descrites per expressions com “l’amor que ofega”, i fan referència a un conflicte relacional de la persona que té cura de l’infant, aquesta no sap com gestionar l’amor confonent-lo amb preocupació (sobre). Com si estimar fos acaparar a l’altre i no poder-se deslligar. El nen o la nena no es pot sentir segur perquè està fusionat amb emocions del progenitor que es tradueixen en pors vitals que projecta cap al fill. En l’adult aquesta situació li pot generar una nostàlgia d’un amor (normalment matern) perdut, anhelat, mai satisfet.

Té una segona hipòtesi, diu, vinculada al debut del símptoma: ell tenia 7 anys i se sent abandonat pel seu pare, és una època de molta conflictivitat amb la nova parella agreujada per un embaràs no desitjat però dut a terme. Aleshores les germanes grans marxen de casa i el pare i la seva dona es bolquen amb el nou nascut. En aquest mar de conflictes en el que afloren temes pendents i interrogants al voltant del suïcidi de la mare, ell queda desatès i ningú s’adona que es posa en situacions de risc.

Descriu la casa a on va viure la seva infància com un espai obert, amb jardí, a on el temps era relatiu, sempre hi havia música i l’art impregnava l’espai. Es tractava d’una família nombrosa i sempre hi havia gent entrant i sortint, curiosament amb el sentiment d’estar rodejat de moltes persones però sentint la llibertat per agafar-te l’espai.

En les relacions de parella es reprodueixen aspectes no resolts en la família d’origen que evoquen respostes semblants amb l’oportunitat de fer coses diferents. El grau d’intimitat o la proximitat de la relació torna a ser la d’una relació familiar i allà es reprodueixen relacions apreses amb les figures més significatives. L’Aina, la parella per la qual aposta el Dan, és una noia convencional als ulls de la seva família d’origen i alternativa en comparació amb les amigues. Fa dos anys que surten junts vivint cadascú a casa seva i ara que s’estan plantejant ser pares, l’Aina li proposa al Dan d’anar a viure junts. El projecte de vida del Dan amb què connecta i el que li permet respirar fondo omplint d’aire tot el pulmó, és un projecte comunitari amb persones amb les qui pugui compartir inquietuds. Aquí es posa en joc un entorn conegut, familiar (el de la casa paterna), a la vegada que el projecte de paternitat i el compromís de relació es fan un lloc entre el símptoma.

Curiosament, dins de les relacions de parella hi ha dues maneres ben diferents d’entendre l’amor i què significa estimar. Per un pot semblar que la fusió amb l’altre i el fet de voler compartir el màxim d’espai és proporcional al desig que se sent i la necessitat de distància és viscuda com un abandó, mentre que per l’altra l’amor es mostra des del respecte per l’espai de l’altre i una actitud contrària es pot viure com una invasió.

En l’inici de la teràpia vàrem plantejar l’asma com un indicador de malestar que permetria atendre les emocions, donar-los veu i canviar el rumb de les accions en cas que fos necessari. El símptoma en aquest procés ha estat un bon aliat i hem pogut observar com es tornava a col·locar al costat d’una relació que es vivia com a asfixiant per entendre’s de diferent manera i per ressonar amb aquella escena primària d’una família en dol.

Una vegada detectada la manera de funcionar del seu sistema, el Dan, ha pogut anar canviant aquell patró après en què s’ofegava davant d’una situació de resignació per una connexió amb la seva part més inquieta, motor o “foc interior” que li permet fer exhalacions profundes que senyalen que ja no li tem a la vida sinó que la respira.