La plagiocefàlia (cap oblic, en grec) és una demanda molt comuna en les sessions d’osteopatia. Sovint correspon a un aplanament de la regió posterior del crani, però en altres ocasions afecta tot el crani, amb parts més aplanades i d’altres més sobresortides. Cal diferenciar-ho del cap oblic que molts nadons tenen en néixer com a conseqüència del seu pas pel canal del part i gràcies a la mal·leabilitat del seu crani, que s’estreny i allarga per facilitar aquest procés. En pocs dies aquesta forma allargada es corregeix. En el cas de la Plagiocefàlia, aquesta pot aparèixer després de setmanes d’haver nascut i no se sol corregir espontàniament, almenys no tan ràpid.

Les causes d’aquesta són compressions inadequades rebudes per part de la criatura, ja sigui una vegada ha nascut, per excés de recolzament del cap sobre el bressol, el cotxet o el terra, per compressions durant l’embaràs, intrauterines, segons la col·locació del nadó dins el ventre de la mare, o bé pel trauma que representa el part, sigui natural o amb algun tipus d’intervenció (ventosa o espàtules sobretot)

Però anem a pams. Com és possible que una estructura tan important per a la protecció del Sistema Nerviós Central, pugui patir aquests canvis?

És sabut que el crani dels nadons és molt més “tou” que el d’un adult, ja que ha de facilitar el pas pel canal del part i el seu desenvolupament posterior, acompanyant el creixement tan ràpid dels bebès. És cert, la constitució del crani d’un nadó és diferent de la de l’adult, les peces que el conformen no tenen desenvolupada la consistència òssia ni l’estructura formada com l’adult. Els ossos del crani no ho són com a tals encara i estan compostos en gran mesura per cartílag, igual que les unions (sutures) entre aquestes peces, que també és cartilaginosa. La majoria d’ossos tampoc són íntegres encara sinó que estan compostos per diferents parts que, al llarg del creixement del nadó, s’aniran fusionant per crear l’os definitiu, en alguns casos això succeeix als 6,7 o 8 anys!

Una de les causes de la plagiocefàlia, precisament, pot ser la fusió precoç d’aquestes parts o l’ossificació de l’articulació (sutura) entre dos ossos.

Les conseqüències de les tensions que poden provocar plagiocefàlia solen ser dificultats en el desenvolupament del nadó, tant motrius com cognitives, a diferents nivells. Alguns estudis apunten al fet que un alt percentatge d’infants amb plagiocefàlia, un 39,7%, van rebre ajuda especial a l’escola primària (Miller i Clarren, 2000). He d’afegir que aquest puzle ossi que és el crani, és encara més complex i al seu interior hi ha les meninges, que són un embolcall del Sistema Nerviós Central (SNC) que l’aïlla de l’exterior, conté el líquid cefaloraquidi, que esmorteeix els moviments del SNC a l’interior de l’esquelet i, gràcies a uns plecs que forma a l’interior, separa els dos hemisferis del cervell i separa alhora el cervell del cerebel. Un altre plec envolta la hipòfisi, la importantíssima glàndula que comunica el SNC amb el Sistema Endocrí. Aquests plecs s’anomenen falç del cervell, tenda del cerebel i tenda de la hipòfisi respectivament i, a part de compartimentar l’encèfal, representen una estructura important per al crani, ja que fan la funció de tensors i suport de la bòveda cranial, així com els vents d’una tenda de campanya, que la subjecten i li mantenen la forma. Per això reben el nom de Membranes de Tensió Recíproca (MTR).

Amb aquestes estructures en joc, quan la plagiocefàlia apareix, l’Osteopatia permet detectar, no només visualment, també palpatòriament, les tensions generades al crani i a les seves membranes internes i reduir-ne i/o corregir-ne l’efecte advers, que afecti les estructures contingudes en aquest i les que n’emergeixen o hi accedeixen (nervis, artèries, venes).
Cal conèixer l’anatomia del crani per col·locar en els llocs precisos els contactes, i entendre la fisiologia d’aquest per identificar com a fisiològic o no allò que les mans senten i actuar segons convingui, sovint descomprimint les sutures afectades, acompanyant en el sentit adequat les MTR i permetent que el cos recuperi la seva normal funció, tant estructuralment, com també, ja que hi està lligat, circulatòriament i de flux del líquid cefaloraquidi i nerviós.

El tractament osteopàtic podria ampliar-se a altres parts del cos, ja que aquest funciona com un tot i les seves diferents parts tenen relació les unes amb les altres, d’una forma més directe o menys. Segons el que es detecti, es pautarà una freqüència concreta de tractaments o es demanarà que se n’observi l’evolució. També és possible que es proposi als pares alguna tasca per ajudar al nadó, ja sigui una estratègia postural, com la de reduir les estones en les quals el nadó està estirat cara enlaire o reduir la pressió que el cap rep en aquesta posició amb un coixí específic, com alguna maniobra osteopàtica senzilla que poden aprendre i aplicar-li.

En qualsevol cas és convenient que davant d’asimetries cranials el nadó sigui revisat des de la vessant osteopàtica per ajudar-lo en el seu desenvolupament.