Sempre m’ha produït curiositat esbrinar els motius del malestar, l’angoixa, la ràbia, la culpabilitat, l’autoexigència,... Totes aquelles emocions que estan però que, en moltes ocasions i per nosaltres mateixos, no tenim les eines suficients per esbrinar d’on vénen. El més sorprenent d’anar a teràpia és voler anar-hi per un tema en concret i sortir amb molts d’altres a l’esquena amb els que no hi comptaves. Sempre anem amb una idea preconcebuda dels aspectes que creiem que estan ben ubicats dins la nostra vida i, moltes vegades, ens equivoquem. Mirar endins és un descobriment constant que sempre ens portarà a veure amb més honestedat tot allò que passa al nostre voltant.

En el meu cas, un del cops pels quals he assistit a teràpia, va ser per treballar i modificar el rol dins la meva família. Tenia una relació aparentment bona amb tots ells però, de vegades, em sentia silenciada o poc escoltada. Juntament amb l’Anna, la meva psicòloga, vam veure que havia de fer canvis per deixar de sentir aquesta buidor, i això suposava seure a parlar amb gran part dels integrants de la meva família. Obrir-me amb ells perquè poguessin veure com em sentia va ser complicat però alhora molt alliberador. El meu rol va canviar totalment i al poder modificar-ho amb la meva família m’ha portat a què altres relacions, ja creades o noves, siguin millors i sempre des de l’elecció pròpia del tipus de vincle que vull establir.

Aquest era un dels punts més importants per a mi a tractar, però això no va ser tot. Aquest tema va derivar a parlar de la meva falta de memòria. Un aspecte de mi al qual mai li havia prestat gaire atenció i li treia importància. Tenia els meus mecanismes per enrecordar-me de les coses, però no sempre funcionava. I el més greu, estava afectant a la meva relació de parella. En vàries ocasions, l’Anna m’havia preguntat sobre la meva mare i sempre li deia el mateix, que era una agenda i que s’enrecordava absolutament de tot. Es va fixar que sempre la descrivia puntualitzant aquest aspecte d’ella i vam arribar al kit de la qüestió: La meva mare m’havia segrestat la memòria. I així era. Sempre s’havia ocupat de tot: dia i hora dels metges, aniversaris importants, entregues de treballs i exàmens quan anava a l’escola,… La meva ment s’havia relaxat i feia molt que havia deixat de treballar. La que no ho sabia era jo. Per a la meva mare era la seva manera de cuidar-me, d’estar per mi. El que ella no s’hagués imaginat mai és que any rere any, poc a poc, va anar aconseguint que la meva ment fos més mandrosa i jo, com a adulta, menys autònoma.

L’Anna em va aconsellar que parlés amb la Judith, la neuropsicòloga de COS, per poder treballar i solucionar aquest tema. El meu cervell s’havia acomodat i ara calia despertar-lo. Vaig explicar-li a la Judith en quina situació em trobava i el perquè de tot. I vam descobrir encara més coses. La meva manera de prendre’m la vida, la meva ansietat i el meu estrès a la feina no ajudaven gens. Em va fer veure que els meus nervis tenien una relació molt directa amb la meva falta de memòria. Treballar amb l’Anna els problemes emocionals i relacionals que tenia amb la família van aconseguir en mi un estat de calma que em va derivar a poder realitzar, millor del que esperava, els exercicis que vaig començar a fer amb la Judith. Tot estava connectat. Em sentia buida, ho vaig parlar, em vaig col·locar en el rol que em corresponia, em sentia en pau, em sentia relaxada, l’ansietat havia marxat,… Tot començava a estabilitzar-se. Vaig realitzar setmana a setmana els exercicis de memòria que la Judith em recomanava fer, durant les sessions i en el meu temps lliure, perquè la meva ment no seguia els procediments adequats de memorització. Havia de reeducar la meva ment, però jo només em sentia com una nena petita que està aprenent a caminar.

A dia d’avui, ja sé córrer. 

Gràcies, Anna. Gràcies, Judith. Soc una mica millor gràcies a vosaltres.