Em defineixo com osteòpata estructural. El concepte estructural de l’osteopatia va ser sistematitzat per Jean-François Terramorsi el 2013¹.

Per a moltes i molts, i fins i tot entre les i els osteòpates, l’estructural és quan una articulació fa un craqueig, però aquesta idea generalitzada és falsa. En osteopatia existeixen dos tipus d’abordatge, el funcional i l’estructural, que es defineixen a partir del principi fonamental de la disciplina qui afirma que “l’estructura genera la funció”, i que una estructura en bon estat assegura una funció correcta. Sobre aquesta base, és convenient preguntar-se si un tractament osteopàtic apunta a l’estructura o bé a la funció…

Quan un tractament osteopàtic es basa en tècniques d’estirament, massatge, mobilització, manipulació, inducció miofascial i crani sacral, que busquen un augment d’amplitud de moviment, parlem de teràpia funcional ja que el moviment és funció de l’estructura corporal. Quant al concepte estructural de la osteopatia, aquest cerca exclusivament modificar l’estat del teixit connectiu.

L’osteopatia estructural cobreix totes les patologies en relació amb la pèrdua de flexibilitat i elasticitat del teixit connectiu. També denominat matriu extracelul·lar, aquest teixit garanteix la dinàmica de tots els nostres òrgans: canvi de forma, adaptació a les tensions mecàniques, dóna suport per al sistema circulatori arteriovenós i limfàtic, el sistema nerviós i immunitari. Com el seu nom indica, connecta i uneix a totes les estructures del cos.

El teixit connectiu és present a tot arreu: músculs, tendons, lligaments, cartílags i també peritoneu, pleura, membranes intracranials, etc. La pèrdua de les seves qualitats dinàmiques implica disfuncions i molt sovint dolor. El concepte estructural de l’osteopatia té com a objectiu restablir les qualitats de flexibilitat i elasticitat del teixit connectiu, i així permetre un funcionament correcte dels diferents sistemes.

Per a modificar l’estat d’aquest teixit, actuo mitjançant manipulacions directes i pressions localitzades amb efecte reflex. Sense posada en tensió prèvia i respectant les qualitats del teixit, la manipulació estructural directa permet generar un reflex neurovascular dins del teixit, la qual cosa millora la microcirculació local, elimina els punts fixos i ho allibera.

Tracto d’aquesta manera tant el sistema locomotor, com a visceral i cranial. Aquestes tècniques són eficaces per a nombroses patologies agudes o cròniques que afecten els membres, el raquis, el sistema digestiu, el sistema urogenital, les cefalees, les otitis, etc.

Qué es el craqueig?

“No et petis els dits, que tindràs artrosis”. Totes i tots hem escoltat un dia algú dir això…. El craqueig no ve dels ossos ni els cartílags, aquest soroll no el genera el frec de les superfícies articulars les unes sobre les altres. En realitat, aquest espetec és una bombolla de gas que fa el soroll dins del liquid sinovial de les teves articulacions.

De fet, quan es comprimeix o es descomprimeix una articulació sinovial, unes minúscules bombolles de nitrogen s’agrupen per a formar una més gran que explota. És un fenomen hidrodinàmic que es diu cavitació, i aquest gas trigarà uns minuts per a tornar a formar-se dins del líquid sinovial, amb la qual cosa no és gens nociu. Al contrari, quan escoltem un espetec en descomprimir de manera breu i ràpida una articulació mitjançant la manipulació, aquest ens indica que el teixit connectiu local ha recuperat les seves qualitats elàstiques ja que permet el fenomen de cavitació. Dit d’una altra manera, una articulació que no “craqueja” és una articulació rígida que segueix en lesió!

El meu osteòpata estructural em recol·locarà la meva vèrtebra desplaçada?

El llenguatge comú a vegades enganya sobre la realitat de les coses. Cap terapeuta pot recol·locar les teves vèrtebres per la bona raó que no estan desplaçades. En cas que una de les teves vèrtebres es quedés fora del seu lloc, no aniries al teu osteòpata sinó a urgències on un traumatòleg reduiria la fractura o luxació.

No és el cas d’un/una osteòpata o qualsevol terapeuta manual. En el que ens concerneix, al llarg del temps, el teixit connectiu de l’articulació ha perdut les seves qualitats elàstiques, a causa de la falta d’un ús correcte diari. Aquesta zona infrautilitzada, com és el cas per exemple de la columna lumbar en romandre hores assegut/a , obliga el cos a adaptar la seva organització per a satisfer la realització d’un gest, encara que es faci més o menys bé. Durant qualsevol gest, no necessàriament mal fet, la fisiologia no pot satisfer la demanda. L’articulació que hauria d’ajudar a realitzar el moviment no està disponible, està bloquejada, el gest es fa però no respectant a la fisiologia. L’articulació força els elements articulars com la càpsula, els lligaments i els elements a distància com a músculs, fàscia, pell. Aquesta tensió estira el teixit connectiu en lesió la qual cosa genera dolor.

Per descomptat, un gest violent i inoportú pot provocar aquest dolor, però a vegades un gest inofensiu és suficient per a sol·licitar la zona bloquejada ja que és l’única que permet que el moviment es realitzi correctament: “Em vaig ajupir per a fer el llit i m’he quedat bloquejat/a des de llavors!”.

En realitat, ja tenies una regió de la teva esquena infrautilitzada, en mal estat, la zona que anomenem “en lesió”, en el nostre argot osteopàtic. Quan vas intentar realitzar un gest innocu – ajupir-se per a fer el llit – vas arribar a usar articulacions i músculs diferents dels que haurien de permetre aquest moviment, i vas forçar el teixit connectiu per a trobar una solució per a doblegar-te: t’has “desplaçat una vèrtebra”. Com més anodí és el gest desencadenant del dolor, més bloquejat/a estaves abans!

Pots viure amb aquesta mena de bloqueig durant anys sense patir-lo. Mentre trobis una manera de superar l’obstacle, mentre les articulacions perifèriques trobin una manera d’adaptar-se, no et quedaràs bloquejat/a. I després un dia, amb baixa forma, una mica cansat/a, menys en alerta, li demanes el mateix gest al teu cos, que desgraciadament aquesta vegada no té una altra solució que venir a sol·licitar la zona que ha estat bloquejada durant setmanes o anys.

Puc fer esport després d’una sessió d’osteopatia estructural?

L’osteopatia estructural té per objectiu recuperar les capacitats de troficitat (nutrició i creixement) i elasticitat del teu teixit connectiu, sigui com sigui la regió corporal tractada i la teva edat. Una vegada la sessió acabada, hauràs de mantenir les capacitats de deformabilitat i elasticitat recuperades, i no hi ha res millor que la fisiologia, és a dir la vida diària, per a cuidar el teixit connectiu. L’osteòpata estructural elimina la lesió osteopàtica i ets tu qui ha de mantenir l’estat de funcionament del teu cos.

Si ets un/a esportista regular, córrer 15 o 20km al dia és la teva fisiologia. Al contrari, si ets una persona sedentària, córrer 15km representa una proesa i no la teva fisiologia. Tornar a trobar el teu ritme de funcionament habitual tan aviat com sigui possible és la millor manera de cuidar la qualitat del teu teixit connectiu, i explotar del tot el teu potencial per a no haver de tornar al teu osteòpata massa aviat. Per tant, no hi ha raons per haver de respectar un període d’inactivitat física després d’una sessió d’osteopatia estructural.

No obstant això, et pot resultar difícil tornar a una activitat interrompuda per un bloqueig articular i una lesió tissular, encara més quan aquesta activitat va ser la responsable de l’aparició de la lesió. En aquest cas, sembla que l’activitat no hagi estat suficient per a mantenir el bon estat de la teva estructura. Aquí, dues consideracions es fan evidents: d’una banda, hauràs de reprendre la teva activitat a poc a poc fins a tornar a arribar al teu ple rendiment, d’altra banda, hauries d’integrar en el teu règim físic exercicis o hàbits que milloraran el manteniment diari del teu organisme. Aquesta és la raó per la qual és possible que et convidi a consultar altres especialistes com a dietista, fisioterapeuta, entrenador/a personal, etc. amb l’objectiu d’ajudar-te a mantenir el teu organisme de manera més eficient.

Hauria d’anar al meu osteòpata estructural a manera de prevenció?

L’osteopatia estructural només actua per a reparar àrees en lesió que han perdut les seves capacitats elàstiques de deformabilitat, i no pretén mantenir-te en forma multiplicant el nombre de visites.

No hi ha res que justifiqui sessions d’osteopatia estructural predeterminades i de manera regular, en canvi, saber detectar en tu els signes d’una falta de funcionament òptim, un dolor residual que persisteix, la impossibilitat de fer tal o tal altre gest, un trastorn del trànsit intestinal , són tants signes cridaners que et permetran evitar arribar a situacions d’urgència. És rar que el cos s’avariï de manera sobtada, excepte en el cas d’esdeveniments aguts o traumàtics.

No obstant això, el nostre organisme no deixa d’enviar senyals més o menys perceptibles sobre la seva capacitat per a bregar amb el dia a dia. Unes flatulències de tant en tant no són comparables amb una aerofàgia funcional diària, una molèstia en ajupir-se és diferent d’un dolor residual cada tard-nit al final de la jornada laboral, un mal de cap puntual després d’una nit de festa té poc a veure amb unes cefalees regulars, etc.

Hem d’aprendre a escoltar els senyals que ens envia el cos i avaluar les condicions en les quals es produeixen les molèsties.

En cas de dificultat per a mantenir la teva fisiologia en el dia a dia, una visita de control pot resultar necessària per a evitar crisis agudes de lumbàlgia i tortícolis, o qualsevol impotència funcional, que després semblen espontànies i inexplicables. En osteopatia estructural, el costum d’escoltar els senyals precursors de les patologies funcionals representa la millor manera d’actuar en prevenció.

1    Ostéopathie structurelle, lésion structurée – concepts structurants, Jean-François Terramorsi, Éditions Éoliennes & Gépro, 2013

2    http://barcelonaformaciosteopatica.com