El postpart és la lluna de mel de la nova vida que estem estrenant.
Uns dies o setmanes en què ens coneixem, intimem i busquem l’equilibri entre allò que sentim i senten els altres.

La manera més fàcil perquè això es doni és a la intimitat, seguint el què l’instint ens diu, gaudint de la proximitat dels cossos, olorant hormones, sentint el plaer d’enamorar-nos.

Després del part la nostra ment i emocions dedicaran temps a situar el part. El recordarem i el reviurem i el tipus de vivència que haguem tingut farà més o menys tranquil·litzador el postpart. Les hormones ajuden. Els canvis hormonals permeten que sentim emocions i sentiments amb facilitat i així poder mirar-les i superar-les.

És la primera vegada que una dona és mare de la seva criatura: s’han de reconèixer, olorar, tocar, mirar i escoltar. La mare està desbordant d’alegria, vol mostrar el seu nadó i alhora pot ser que se senti insegura o sola, ja que  no estem acostumades a criar gaire acompanyades, ni a reforçar la confiança dels altres humans.

Mentrestant, la roba, plats i coses per fer s’acumulen. I la mare, tieta i veïna ens expliquen què els va passar a elles, com ho hem de fer, ens fan saber tots els seus dubtes respecte allò que estem fent… i ens hem de sentir felices encara que no ens reconeguem en mirar-nos al mirall, ens passem el dia amb la teta fora, fem olor de iogurt i no dormim més de 3 hores seguides.

Quin panorama!!

El postpart és un procés que s’ha de tractar amb respecte i amb amor, sigui com sigui el part. Si la dona entén allò que ha viscut i se sent ben acompanyada i respectada, sent que ha parit (sola o amb ajuda) i si hi ha un procés traumàtic, pot tenir-lo en compte, podrà entrar al postpart amb la seguretat que pot seguir endavant.

Si, a més, l’entorn la recolza en les seves decisions, permet que escolti el seu sentir, confia en ella, li deixa el seu espai i temps i procura que el niu estigui segur i acollidor la depressió postpart, és pura anècdota!!

Aquest article va aparèixer als monogràfics Muses de la Maternitat de Sara Cendan, 2017