Una insígnia és una marca identitària i distintiva de pertinença a un grup. I sabem com d’important és per als adolescents poder identificar-se amb un grup o un ídol.

Sara Socas és una rapera que triomfa per la seva improvisació mordaç en les baralles de galls (freestyle rap), sabent que compta amb 915.000 seguidors en Instagram, no dubto que el seu estil, manera de vestir o manera d’expressar-se, pugui ser presa com a referència per altres joves i adolescents, o per altres adults, jo mateix sóc admirador de la seva creativitat.

Una característica entre tantes de l’adolescència, i que considero que serien una insígnia, és la conflictivitat.Fins i tot el màgic i blau món de Disney o Pixar ens mostra el costat indomable i conflictiu de l’adolescència, amb personatges com Vaiana, Mèrida o Mulan.

Mostrarem primer la importància del mapa estructural i funcionalitat del sistema familiar. Hem de deixar clar que l’estructura no defineix la funció, i més enllà del model clàssic, podem trobar altres models familiars vàlids, monoparentals, homoparentals, assemblats, etc. Algunes de les funcions del sistema familiar és

• cuidar i protegir els membres dependents
• transmissió dels valors i la cultura
• crear un sentiment de pertinença
• oferir un marc segur i permetre la conquesta de la pròpia autonomia i diferenciació de la persona.
                  “El ‘niu familiar’ de per se no assegura comprensió, protecció i cura, es requereix d’unes certes competències i habilitats del món adult
  per a atendre i cuidar de la infància i acompanyar en l’adolescència”

El conflicte és la manifestació del desacord i l’oposició. Diem que ens trobem davant un ‘encreuament de camins’ en la trobada de les necessitats, desitjos, oportunitats i propostes. És flagrant la conflictivitat entre els adolescents i la seva família. Els adults acostumem a assenyalar i adjectivar amb rotunditat als adolescents, “ets un… gandul, mandrós, rebel, contestaire, fanfarró, irresponsable, inconfiable”. Sense adonar-nos que assignem identitat al que és un comportament. I hem de contextualitzar que el comportament adolescent està en part subjugat a ajustos vitals, sistèmics, hormonals, identitaris i neurològics. Amb això no vull dir que no es requereixi control, límits i assumpció de responsabilitats abans les accions del comportament. Partim d’un model comprensiu, capaç de mirar de manera empàtica i amb validació a l’adolescent, alhora que s’estableix una relació referencial, jeràrquica, amorosa i calmada, capaç de posar límits. És idoni establir espais de comunicació en totes dues direccions que promoguin la reflexió i el pensament crític.

La família és grup de pertinença que aporta identitat i que es construeix a través del vincle i la convivència. És inevitable el conflicte en els grups de convivència. Cal destacar que existeix una riquesa en l’intercanvi mateix de la conflictivitat i en la diversitat d’opinions. El/la adolescent pot coexistir amb diversos fronts de conflictivitat, en el grup escola, amb els col·legues i l’autoconflictivitat, quan el/la adolescent no se sent bé amb si mateixa i percep que el ‘vestit’ l’afligeix i rebutja la cintura del seu físic, el color de la seva pell o el tall de la seva altura. Es requereix d’un/uns adults que contingui, que acceptin que la seva presència referencial i pròxima pot exasperar i provocar rebuig a l’adolescent, que no el prenguin com una cosa personal!. Com diu Jaume Funes, l’adolescent és un funambulista que camina sobre la corda fluixa, i els pares i mares des de baix ho miren amb una certa por i preocupació, normal!… Però al seu torn confien i li posen protecció, miren de posar-li una xarxa.

El/la adolescent comença a percebre la força del seu criteri i la convicció de la seva opinió, i veu que no sempre o poques vegades coincideix amb la dels seus pares o mares. Es reafirmen, qüestionen, es queixen i tensionant a través del conflicte al seu entorn. En cada discussió i enfrontament esquerda la crisàlida per a transitar i construir progressivament la seva identitat, i així és com aprenen de cada experiència vital important, el primer enamorament, el primer petó, la constatació de la força de l’amistat, el plaer d’aprendre, etc.

El context és de gran influència i una circumstància adversa, esprem majors necessitats per part de la persona. L’hermetisme de l’adolescent no deixa entreveure les seves necessitats reals als seus referents, a vegades veiem la màscara! serà a través de l’expressió del seu comportament i l’esclat de la conflictivitat que observarem i accedirem a les seves necessitats, si som perspicaces. Es requereix d’uns referents hàbils, capaços d’empatitzar i també de mentalitzar, és la capacitat de penetrar en la ment de l’altre, o almenys intentar-ho!. Cal ‘sensarlo’ entendre què sent i què pensa! És necessari que els referents tinguin una mirada apreciativa, que validin les necessitats i els estats emocionals, que siguin sagaços en l’observació i es mostrin comprensius. Els fills i filles han de ser vists pels seus referents i a l’inrevés també, i especialment en aquesta època.

És de suma importància cuidar la comunicació, evitar en la mesura que sigui possible retirar la paraula, etiquetar, fer xantatge o jutjar. Ajudarà un to conversacional calmat i congruent que pretengui promoure la reflexió. Sense posar moltes pretensions al fet que allò que fem funcioni, baixarem la nostra pròpia autoexigència com a referents. Prioritzarem a guanyar en connexió i confiança, que a aconseguir que facin l’esperat per nosaltres. Com diu Jaume Funes els pares i mares no som per a els/les adolescents referents del saber, abans busquessin informació en altres llocs, hauríem de ser referents a mostrar-nos accessibles per a oferir seguretat, mirada, protecció i confiabilitat. Gran part de la resta l’aniran descobrint a través de les seves experiències.

Un model de criança en la primera infància afectiu, sensible, protector i respectuós facilita un vincle segur, però això no immunitza al fet que la persona es pugui sentir insegura en la seva etapa adolescent. La inseguretat posa en dubte la pròpia identitat i l’establerta pel grup de convivència familiar. La tensió i la conflictivitat estarà garantida, el punt d’ancoratge serà el sentiment de pertinència incondicional als grups de convivència i la força dels llaços i vincles generats. Una vegada es trenca la crisàlida apareix una persona que guanya en maduresa i identitat. La resiliència és la capacitat de fer front a l’adversitat i de crear un nou desenvolupament. La conflictivitat pot ser un estadi previ a crear un nou desenvolupament. Davant les dificultats un/una adolescent pot trobar vies d’expressió o canalització de les seves emocions, a través de l’esport, la música o l’escriptura.

Anna tenia 14 anys quan li van regalar la seva primera guitarra, no era esperat. D’ella va néixer utilitzar l’escriptura i la música per a expressar el seu món interior. La música li va acompanyar en l’adolescència, en la separació dels seus pares, en la seva joventut i forma encara avui part de la seva identitat. No la va utilitzar per a exhibir-se o per a guanyar likes, l’efecte es produïa a l’interior, i repercutia en positiu en el seu exterior. Avui aquestes cançons són petjades que li recorden per on ha caminat, i formen part de la seva identitat. En el seu cas, l’entorn li va posar de manera fortuïta una guitarra i el va ajudar a entendre la seva ‘màscara’. No intenteu solucionar els conflictes als vostres adolescents, i parar esment què podeu posar al seu abast perquè l’utilitzin en el seu camí, i en el desenvolupament de la seva identitat i diferenciació.

https://www.youtube.com/watch?v=nt7frcvqnre

Taller “Gestionar els conflictes amb hij@s adolescents” .