L’interès de l’osteopatia en nadons i durant la infància, resideix en la mal·leabilitat de les seves estructures cranials i tissulars. Tots els teixits del cos estan funcionalment connectats. No obstant això, és probable que durant la vida gestacional, durant el part o durant els seus primers mesos o anys de vida, es produeixin situacions que generin alguna lesió tissular reversible. És per això que es fa rellevant tractar els bebès i nens i nenes.

La riquesa de l’abordatge osteopàtic recau en el diagnòstic manual, a través de la cerca del bon estat del teixit conjuntiu. El rol del/la osteòpata és el de permetre a aquest ésser únic expressar el seu potencial físic, afectiu i emocional el més proper a les seves possibilitats. Ha d’assegurar que no presenti cap restricció que impedeixi l’expressió d’aquest potencial.
L’osteopatia ens proposa un abordatge global per poder harmonitzar el cos del bebè o del nen/a, que a diferència de l’adult/a, no ha tingut temps de fabricar compensacions o d’encadenar lesions tissulars.

La valoració pediàtrica convencional no contempla la globalitat del teixit conjuntiu del bebè, la qual cosa fa de l’abordatge osteopàtic una eina particular i imprescindible per a la cura de dels/les nostres petits/es.
Anatòmicament, els bebès no han acabat el seu creixement. Les seves sutures cranials no s’han fusionat encara, tampoc els seus ossos s’han ossificat, els seus òrgans segueixen madurant. Senten els seus mals i saben perfectament que alguna cosa els fa mal o els molesta. Realitzen gestos, plors, moviments bruscs per indicar-nos que alguna cosa succeeix. L’eliminació de lesions tissulars reversibles permet a les capacitats d’autoregulació del cos humà funcionar de manera òptima per manifestar la seva capacitat vital.

Quins trastorns es poden tractar a través de l’osteopatia pediàtrica?

• Disfuncions associades a postures intrauterines. Ja sigui per úters tibants o durs, per les posicions adoptades pel bebè, o per traumatismes de la mare produïts durant la gestació (caigudes, cops, esglais).
• Parts molt llargs o parts massa curts.
• Traumatismes perinatals (abans, durant o després del naixement).
• Instrumentalització o medicalització del part.
• Parts per cesària.
• Bebès prematurs.
• Dificultats en la lactància. Bebès que només mamen d’un pit, o que no s’agafen bé, o que apreten massa el mugró, etc.
• Bebès que ploren amb freqüència, intranquils. O al contrari, bebès massa tranquils, apàtics.
• Regurgitació reflux excessiu.
• Plagiocefàlees, deformitats cranials, encavalcament de sutures. Còlics.
• Torticoli.
• Dificultat per digerir.
• Disquèzia.
• Restrenyiment.
• Estrabisme.
• Displàsia de maluc.
• Peus equins, vars.
• Escoliosi.
• Problemes oclusals.
• Dificultat per dormir.
• Traumatismes, caigudes, malaptesa.
• Etc.

“Col·locar la mà sobre una altra persona, implica deixar-se travessar per una trobada que ens modifica” Catherine Dolto