Coneixes la gran interrelació entre la postura i la boca?

Hi ha una estreta relació entre la postura i l’oclusió (la manera com encaixen les dents entre si) ja que a l’articulació de la mandíbula amb el crani, la famosa ATM, es troba un grup de receptors posturals que influeixen en com la persona es col·loca i es mou a l’espai. A més, la mandíbula, el crani i la columna cervical estan interrelacionats i l’equilibri d’un d’aquests elements depèn dels altres: la musculatura de la boca arriba al crani i al coll!

Qualsevol alteració en el contacte dental (mala oclusió , pèrdua de peces dentals, correccions per ortodòncia, col·locació d’una pròtesi, extracció, etc.) comporta un ajustament postural i una afectació global de la persona: problemes d’esquena, artritis, artrosi, tendinitis , etc. 

Funcionalment, a més, les tensions derivades poden afectar estructures que emergeixen o arriben a l’interior del crani: nervis relacionats amb la musculatura de les espatlles, amb la digestió, amb la respiració, amb la deglució i la fonació, i també pot afectar el reg sanguini de l’interior del cap.

Per tant, és fàcil entendre que unes tensions musculofascials, produïdes per un desequilibri de la mossegada, poden arribar a bloquejar aquestes estructures i, en conseqüència, generar trastorns com cefalees, migranyes, trastorns de la fonació i de la deglució, trastorns digestius com inflor, restrenyiment i diarrea, torticoli….

A l’inrevés, les lesions de l’aparell locomotor poden provocar un trastorn oclusiu. El cos intenta adaptar les tensions musculofascials i, per tant, estira la cavitat bucal, cosa que pot provocar una maloclusió.

Una limitació de l’obertura de la boca, una desviació mandibular en obrir i/o tancar la boca, cruixits, espetecs de l’articulació temporomandibular poden, per tant, deure’s a una pertorbació de l’aparell locomotor que generarà una excés de tensió dels músculs masticatoris.

Per tot això, cal l’abordatge col·laboratiu de l’Odontologia/Ortodòncia i el treball de l’Osteopatia: l’osteòpata limitarà les tensions sobre la mandíbula mitjançant manipulacions sobre el crani i el conjunt del cos. En ortodòncia, es cercarà aconseguir una oclusió el més normal possible.

A més, aquesta col·laboració va més enllà: per aconseguir el resultat desitjat, l’ortodoncista utilitza aparells correctors per mantenir les tensions mecàniques que obliguen les dents a alinear-se com es vol. Si acceptem la idea d’un crani flexible i mal·leable, com és el cas a Osteopatia, és evident que la col·locació de qualsevol aparell de coacció endureix i altera el funcionament del sistema cranial i, a través seu, la mobilitat de totes les estructures del cos.

En adults també, però especialment en els infants que se sotmeten a un tractament d’ortodòncia, es dóna el fet que durant aquest solen mostrar signes que els seus sistemes corporals no són capaços de suportar molt bé les tensions imposades pels aparells: mal de cap, sinusitis, atenció dispersa, dificultat per concentrar-se, dolors corporals difusos, dolors vertebrals, aparició o agreujament de l’escoliosi, nerviosisme, irritabilitat, trastorns del son, etc. És aquí on l’Osteopatia procurarà compensar aquest efecte i permetrà als pacients recuperar-se més ràpidament i alleujar les alteracions generades pels tractaments dentals.

El tractament de l’osteòpata pot ser previ, posterior i/o fins i tot simultani al del cirurgià dental i al de l’ortodoncista. En definitiva, encara que l’aspecte estètic, si no és vital, pot ser prou important per preocupar-se i sol ser el primer motiu de consulta, corregir l’alineació dental pot ser necessari o fins i tot essencial, ja que una mala mossegada pot tenir conseqüències perjudicials a llarg termini per a tot el cos. 

Per assolir el millor resultat possible, Ortodòncia i Osteopatia han d’anar de la mà.