Fa uns anys es va començar a desenvolupar un grup terapèutic que s’alimentava d’una experiència formativa  i que es desenvolupava a partir d’una matriu d’experiències de vida.

El grup que “parla” a continuació es va anar constituint, com si es tractés de la gestació d’un embrió, incrementant el número de participants a la vegada que anava disminuint el número de vacants fins arribar a la cohesió de tots els òrgans necessaris per viure: una ment per pensar, un cor per sentir i les extremitats per seguir caminant.

Des de la radio del municipi on es realitzava el grup ens van oferir la possibilitat de parlar sobre l’experiència amb la finalitat de difondre-la i promoure que altres persones també poguessin participar de l’espai.

Vàrem plantejar al grup la possibilitat de parlar com a participants i tres persones van accedir mentre una quarta va preferir escriure el què havia significat per ella i que fóssim nosaltres les que ho llegíssim durant l’entrevista.

Tant l’escrit com l’entrevista parlen de la identitat del grup. Veiem-ho.

(Escrit)

Em dic Maia, fa onze anys que visc en aquest municipi, tinc quatre fills i fa sis anys que la meva família és monoparental. Des de la meva pròpia experiència intento definir aquest grup dient que:

Sóc una persona que per diferents circumstàncies he hagut d’assumir la gran responsabilitat, la feinada, de dur endavant una família, uns nens, en solitari.

El primer gran repte a aconseguir i la meva prioritat és la subsistència, com compaginar la feina amb les necessitats dels meus fills en edat primerenca.

Es pot dir que totes les meves forces han estat ocupades en procurar un benestar tant físic com emocional pels meus fills.

Intentant “tenir cura” de la meva família, a vegades m’he oblidat de mi mateixa, he deixat aparcats els meus desitjos, els meus projectes, els meus sentiments i la pròpia realització no com a mare sinó com a persona.

Sovint m’he aïllat i exclòs (ja sigui per falta de temps o de mitjans econòmics) de la societat que m’envolta, sense adonar-me que formo part d’aquesta societat i una part cada vegada més important.

Formar part d’aquest grup m’ha servit per ser conscient de la meva realitat, i compartir vivències i sentiments amb persones que es troben en el grup m’ajuda a sortir de la soledat, a superar dificultats i, el més important, a acceptar el meu nucli familiar sense complexes i amb dignitat.

De tot cor dono les gràcies a les persones que han tingut aquesta iniciativa i a les que han contribuït a crear aquest espai, per ser conscients de les meves necessitats i oferir-me aquesta ajuda incondicional.

(Entrevista)

Jo sóc la Laia, una de les participants del grup. Al principi comentàvem tímidament les nostres experiències fins que, des del respecte, sense jutjar als altres i sota el pacte de confidencialitat, hem pogut parlar de les diferents situacions viscudes. Curiosament ens hem trobat amb què malgrat les diferents edats i sota diferents situacions, hi ha una gran empatia entre nosaltres; som molt diferents però molt iguals a la vegada.Fer de mirall, poder identificar-se amb l’altre, ens fa sentir que no estem sols.

La idea de Mirall fa al·lusió al reflex que altres persones ens retornen i que refereix a aspectes d’un mateix. En aquest sentit el grup pot ser entès com una sala de miralls en la que ens veiem reflectits i a través del mateix ens possibilitem una comprensió més gran sobre els nostres aspectes íntims (Sunyer, JM. Psicoterapia de grupo analítica, 2008).

– Anna, com a conductora del grup què destacaries d’aquesta experiència?

Per mi ha sigut molt important el sentiment de cohesió que s’ha generat. Crec que és molt terapèutic poder sentir que formes part d’un grup i més quan aquest et ressona i et permet veure aspectes propis, créixer i seguir endavant.

–  A tu, Joan,  què et va motivar a formar part d’aquest grup?

Sentia molta ràbia i en el grup l’he pogut treure. He vist que les coses, a vegades, no són tan senzilles com un se les planteja, m’he pogut comunicar amb altres persones que tenen problemes semblants o contraposats… Parlant veus que entre uns i altres anem trobant solucions que tu sol no veus.

– Tu, Laia, també has arribat a sentir ràbia?

Pots sentir ràbia, pots sentir culpa… Pots sentir moltes emocions però jo sobretot he sentit dolor. Crec que el què es pot arribar a aconseguir dins del grup, i al què hem d’aspirar, és que el dolor es converteixi amb el teu aliat, en una experiència positiva. Deixar que et travessi, deixar que es converteixi en un amic, poder-lo veure al teu costat fins que arribi un moment en el que pugui marxar, deixar-te en pau i deixar-te viure. Quan deixes que el dolor marxi pots començar a gestionar la teva vida.

(Aquesta reflexió sembla extreta d’un llibre de Bucay però aquesta dona ha viscut molt de dolor i probablement ha hagut de fer un procés com aquest  -no únicament dins del grup sinó en el transcurs de la seva història- per no tirar la tovallola. En el grup contínuament recorria al tema de l’abandonament i patia per la continuïtat del mateix).

– En aquest grup, Marta, què has aconseguit? Has superat la teva situació o encara et queda camí per recórrer?

Un procés de separació és un procés molt llarg, no es resol en uns dies. Estic molt millor, he guanyat en autoestima i tinc les coses molt més clares. Ara ja sé el què no vull i el què no vull és patir humiliacions i estar al costat d’una persona que no m’estima.

– I en el teu cas, Laia?

Sí. Aquest grup t’ajuda a anar-te refent, a compartir experiències, a créixer interiorment i veure que comptes amb el recolzament d’altres persones. Necessitem parlar amb altres persones i la gent no escolta; aquest grup sí que escolta i tu escoltes als altres. És a dir, que sí, que m’ha servit.

L’acompanyament implica a les persones i les conté. És fonamental l’empatia, la contenció emocional i física, les experiències de realitat (unes correctores, d’altres inèdites) tant de gratificació com de frustració. El desenvolupament mental sempre es realitza sobre la base del dolor produït per la separació i la desesperació d’allò que s’ha pogut mentalitzar i sobre la comprensió i l’elaboració que implica la integració dels espais parcials (Ayerra, J.Mª; López,J.L. “El grupo multifamiliar: un espacio sociomental”, 2002).

–  Anna, després d’escoltar la Laia, la Marta i el Joan i havent llegit la carta de la Maia, quina valoració fas del grup?

Crec que el més important és respectar el ritme de cadascú, cadascú està en el grup des d’on pot estar i la meva valoració és molt positiva perquè tots han pogut “estar” en el grup i han pogut pensar, sentir i fer la situació més completa, més enllà de la ràbia.

—-

A Cos tens la possibilitat de formar part d’un grup terapèutic. Vols fer el clic?