Des de finals de l’any passat he deixat de ser sòcia treballadora de Cos. Una decisió, la de sortir de la cooperativa, que no ha estat gens fàcil de prendre. Dolorosa. No només pel què comporta laboralment sinó, i sobretot, pels vincles emocionals que m’uneixen al projecte. Per les persones que en formen part.

Aquests darrers mesos he continuat col·laborant amb el projecte, però ha arribat el moment de deixar-me’n anar. Per poder tancar una etapa. Perquè se m’obrin noves portes.

Durant tots aquests anys que he estat a Cos he après moltíssim i, si faig balanç, m’adono que tot el que m’enduc de positiu és immens. Poder treballar en un projecte emmarcat dins un model econòmic que em crec i que defenso, amb un equip humà amb ganes de generar estructures organitzatives capaces d’escoltar i d’atendre les necessitats individuals, grupals i de projecte, implicar-me en el desenvolupament i consolidació de Cos, en fi, ha estat una gran experiència.

Cos ha vist néixer els meus dos fills, el Max i la Frida, i m’ha acompanyat durant els seus 9 i 7 primers anys de vida. Acompanyada de la gent de Cos he rigut i he plorat, m’he emocionat quan el projecte ha fet cinc anys i també quan ha fet el pas definitiu per fer-se gran. Cos creix, però, sobretot, Cos uneix.

Des de Cos, i picant molta pedra comunicativa, hem fet entendre què vol dir la medicina integrativa desenvolupada en un marc cooperatiu, i mentre ho hem fet, hem anat reformulant les bases del projecte, per fer-lo viable, sempre buscant la sostenibilitat de les vides que en formen part.

És cert, però, que en el meu moment vital es fa difícil poder sostenir més incertesa, més inestabilitat. Allargar més la tensió econòmica que em genera ja no és possible. I aquesta tensió econòmica ha portat, de retruc, tensió emocional.

Sóc conscient que el meu paper dins del grup genera, sovint, incomoditat. Probablement perquè en les meves aportacions hi ha elevades dosis d’idealisme polític i social, potser perquè de vegades sembla que pel fet de preguntar, de qüestionar o per la necessitat de temps per poder pensar allò que s’emprèn, sembla que freni. Però el cert és que ocupar aquest lloc és, gairebé, actitud vital. I alhora, també, és cert que ocupar-lo és incòmode i no és fàcil, i això també genera tensió emocional.

A la meva vida sempre hi bufen vents de canvi, però els d’aquest darrer any són gairebé huracanats. I ara el vent se m’emporta.

No és fàcil desprendre’s d’allò que estimes i d’allò en el que creus i que, en certa mesura, també has fet créixer. Però necessito, ara, escoltar la vida, escolar les meves necessitats i atendre-les. I un cop cobertes i ateses, reprendre el camí. Un camí que estic segura que seguirà sempre vinculat a Cos. O molt a prop.

Tant a prop que em podrà arribar a semblar que no n’he marxat mai.

Amor infinit a Cos i a totes les que en formeu part.