“Tan sols habitant un bosc de manera regular es genera un sentiment de pertinença, i és quan entenem que formem part d’aquest, i juntament amb ell som un tot” Escola Bosc Puig Drau

El biòleg Edward O.Wilson usa el terme de *biofilia [1], per a referir-se a un impuls que et vincula i t’associa a altres formes de vida. Jeremy Riftin en L’era de la resiliència [2] també esmenta la biofilia, i es pregunta de quin mode podem impulsar i inspirar un amor innat a la naturalesa. Sembla ser que la resposta ens porta a una cosa aparentment simple, habitar la naturalesa i tenir experiències i aprenentatges significatius en ella. Podem intuir que això és atraient per a unes certes famílies que busquen que els seus fills i filles creixin en entorns naturals.

Al seu torn, veiem com a veus de la transició ecosocial assenyalen a una volta progressiva i cuidada al món rural. Donada la seva condició resilient, per què? en les poblacions rurals és més fàcil aplicar sistemes de proveïment i assegurar una major sobirania dels aliments, a causa de la producció local i a les xarxes d’ajuda mútua. Al seu torn, en la majoria dels casos, les persones dels pobles es tornen guardians dels ecosistemes circumdants i de la seva biodiversitat. I cal veure, que és més fàcil implementar comunitats energètiques en nuclis rurals, capaços d’assegurar un major autoconsum. És també més factible que el consum s’obtingui de les renovables, com l’energia solar, eòlica, biomassa o hidroelèctrica.

Quins frens es poden trobar les famílies? Actualment viure en un entorn rural o despoblat, et situa en una condició de desigualtat. Es podria resumir en una falta d’oportunitats, econòmiques, socials, educatives o laborals. Existeixen també deficiències en els sistemes de salut en la ruralitat, donat l’envelliment de la nostra població, la distància i el limitat accés als centres de salut, així com també el nombre escàs de professionals i especialistes.

No ajuda res la cosmovisió del paradigma mèdic vigent, on predomina la perspectiva biomèdica. Aquesta situa a l’usuari/pacient com un consumidor, i al professional com un proveïdor de serveis i mitjans (fàrmacs). L’accent està posat principalment en la malaltia, i l’assistència sanitària es percep com un dret individual, on s’exigeix que un altre em curi. El que provoca des-responsabilitat. Per tant, si l’accés als serveis sanitaris*per sé presenta dèficits, em sentiré més desprotegit/da i vulnerable/a. Això no atreu a famílies als entorns rurals. Veiem com a Barcelona o altres grans urbs et serà més fàcil trobar grups de suport a la lactància o trobades de criança que creen tribu. Em pregunto si en els territoris rurals es donen aquests espais de suport en xarxa, en època d’embaràs i criança.

Per a Kaplan i Milstein en el seu assaig Contribucions a l’atenció mèdica a la longevitat, s’analitza que la millora de l’expectativa de vida recau en un 10% en el sistema sanitari, i un 90% en els determinants socials de la salut [3]. Que interessant!, A què ens referim quan parlem de determinants socials de la salut? Això implicarà les circumstàncies en què les persones creixen, treballen, estudien, viuen o envelleixen, s’inclou la posició social, el gènere, el grup ètnic, i atentes, perquè s’incorpora la possibilitat d’accedir a xarxes de suport i ajuda mútua.

No creieu que seria necessari incidir més en els determinants socials que impliquen la salut i el món rural? Què opineu? Això ens porta a un canvi de paradigma, i a promoure altres imaginaris. Concretament, el model biopsicosocial, aquest aparcar el discurs de la malaltia per a atendre aquells assumptes relacionats a preservar i promocionar la salut i el benestar individual i col·lectiu [4].

Per a això ens fa falta una sensibilitat comunitària que impliqui de manera activa i solidària als seus membres. Considerem que crear xarxes de suport a la maternitat i paternitat en els entorns rurals és un bon abonament per a criar fills i filles sanes, i al seu torn, criar nens i nenes en un entorn natural garanteix una major biofilia i sensibilitat per a cuidar del nostre planeta [5]. A què estem esperant?

Des de la Cooperativa COS, volem oferir una iniciativa de salut col·lectiva, diferenciada a la realitat que existeix. Hem creat un programa de criança i salut dirigit especialment a famílies que viuen en poblacions rurals i entorns despoblats. Indicat també per a qualsevol família que vulgui mutualizar les seves experiències i els seus sabers, per a més informació telefona al 931650770 i demana una entrevista informativa telefònica.